|
BIOLOGIA
(per a més informació vegi's:
Espadaler, X. Bernal, V. i Rojo, M. 2006b.)
Molts autors europeus descriuen a L. brunneus com
una espècie tímida, adaptada a la vida en arbres vells o morts i relativament
freqüent a Europa (Bernard, 1968; Collingwood, 1979; Kutter, 1977; Seifert,
1992). No obstant això, malgrat que el gènere Lasius, en general, és un
dels més abundants i familiars en la regió holàrtica, i a la esmentada
abundància d'aquesta espècie, la seva biologia general és pràcticament
desconeguda. Estrictament arborícola, sol niar en arbres vells, sota la seva
escorça, majoritàriament caducifolis. S'ha trobat en roure, om, faig, àlber, salze,
castanyer, til·ler, arç blanc i auró. (Donisthorpe, 1927). Poden estar presents tant en el propi arbre, com en el sòl al voltant
d'aquest i sota pedres.
·
Activitat anual. A les parcel·les estudiades
en els boscos de Sant Hilari Sacalm l'activitat al llarg de l'any
mostra una
durada similar a la gran majoria de formigues mediterrànies. S'observa activitat
des del mes de març en tots els arbres i continua durant tots els mesos de la
primavera. Als mesos d'agost i setembre es produeix un descens de
l'activitat, probablement com a conseqüència de la disminució de la humitat,
deguda a les altes temperatures. Durant l'hivern, les baixes temperatures
fan disminuir l'activitat durant tres
mesos, la qual cosa, no és molt diferent del cicle que presenten altres espècies
autòctones. La gran majoria d'elles, prèvia acumulació de reserves, entren en
hivernació durant els mesos de més fred (Bonaric, 1971).
·
Estat alimentari i alimentació
- Les formigues, en general, tenen un sistema
d'acumulació de reserves a l'abdomen, denominat
cos gras.
Aquesta reserva és acumulada quan s'acosta l'hivern i consumida després d'aquest, amb
el retorn de l'activitat. En el cas concret de L. brunneus l'evolució de la
quantitat de cos gras és similar a la de les espècies autòctones,
desapareixent al voltant del mes de juny. A partir d'aquest moment les
obreres es veuen obligades a trobar fonts d'alimentació externes, la qual
cosa ofereix una finestra de temps ideal per a l'aplicació d'un eventual
tractament basat en esquers.
- Font d'alimentació. S'ha observat la presència del pugó
Stomaphis quercus (L.) sota les panes, durant els mesos de març a maig.
S. quercus ha estat citat en la Península Ibèrica sobre Quercus rotundifolia i en altre llocs
d'Europa, sobre roures: Q. robur, Q. petrea i excepcionalment en Alnus
glutinosa i Betula pendula (Nieto et al., 2002). Es desconeixia la surera
com hoste d'aquest pugó. Observacions a Anglaterra, evidencien la relació
d'aquest pugó amb L. brunneus (Pontin, 1983). En aquest país han
començat recentment un programa de seguiment d'aquest pugó, que és el de
mida més gran de tot el món
(http://www.buglife.org.uk/getinvolved/surveys/giantaphidhunt.htm).
Atès que en totes les finques
estudiades s'ha trobat el pugó, és indubtable que la melassa excretada per
aquests, constitueix una font contínua d'aliment a partir de març. Es
desconeix si és la més important o, fins i tot, la única.
- De cara a un possible tractament amb esquers enverinats,
una dada important a conèixer, a més de tenir una aproximació del nombre
d'individus que constitueix una societat, és el volum que pot ingerir una
obrera. Proves al laboratori, permeten concretar aquesta dada a 0.27 µl
per obrera. Si acceptem les estimes del nombre d'individus per niu per a altres
Lasius (unes 10.000 obreres) i si hom considera que el consum global de la
prole és similar al de les obreres adultes, el valor a administrar,
necessari per a arribar a tots els individus, és d'uns 5 cc.
·
Un altre aspecte important, de cara al seu
control, és conèixer si les obreres de L. brunneus poden reconstituir
la societat una vegada sigui eliminada la reina. Les observacions al laboratori amb
nius artificials, demostren que les obreres de L. brunneus són estèrils, de
manera que un eventual tractament que aconseguís eliminar a la reina, acabaria
també, a la llarga, amb la societat sencera, atès que no podrien reconstituir-la
per elles soles. No obstant això, encara que és poc probable, a causa de el seu
caràcter monogínic (una sola reina), és cert que no pot descartar-se la possibilitat d'adopció de
reines per part d'una societat òrfena (Collingwood, 1979).
·
Localització de la colònia en l'arbre i ubicació
de les diferents castes. Si bé és cert que existeix major activitat, a les
zones de l'arbre orientades al nord, la ubicació general de la societat dintre
de l'arbre és difusa. La localització de la reina i el gruix de la societat es
troba en el pelegrí i no sota les panes de suro, les quals semblen ser més aviat,
llocs de passada o d'alimentació (pugons).
|
